Els escuts de monja van ser un gènere d'art devocional que va ser molt popular als segles XVII i xviii a Espanya i als territoris coneguts en aquella època com a Nova Espanya (avui Mèxic), consistents en petites peces pictòriques a l'oli o brodats dins de les quals es representaven escenes religioses, que les religioses portaven en el pit durant la presa de vots i amb les quals eren pintades, al seu torn, en celebracions religioses o conventuals.^[1] Era usat com a accessori dins del vestuari de les religioses que es col·locava al pit sobre l'escapulari o sobre la capa.

Els escuts de monja pertanyen a la tradició de les miniatures europees, heretades a Amèrica a través dels colonitzadors espanyols i adoptada en els espais religiosos de la Nova Espanya.

Els escuts eren pintats a l'oli, ordinàriament, sobre plaques rodones o ovalades de coure, amb un marc que vorejava la imatge principal, en el qual es col·locaven imatges de flors o altres motius ornamentals.

Un dels motius més freqüents era la Mare de Déu, la qual cosa identificava a la monja que portava l'escut amb l'ideal d'esposa de Crist, no obstant això, era també comú pintar escenes bíbliques o de vides de sants.^[2][3]

Alguns dels millors pintors que van incórrer en aquest estil religiós van ser com José de Páez, Luis Juárez, Miguel Cabrera o Zurbarán, entre altres.^[2]